Educació i antiintel·lectualisme
Ignasi palmer 25.09.2019 | 02:45
Des de la inauguració del curs escolar és palès el malestar dels docents de primària i secundària per haver de marcar l'hora d'entrada i sortida dels centres educatius. S'està parlant i se seguirà parlant de la manca d'adequació d'aquest mètode de control a la realitat de la vida de l'ensenyant. En efecte, la vida laboral d'un professional de l'ensenyament té dues vessants ben definides. La primera és òbvia: ha de fer classe. I ningú discuteix que els controls fins ara existents sobre aquest aspecte són suficients. La segona és tota la resta: contacte amb les famílies, preparació de classes, elaboració de progamacions, correcció d'exàmens i treballs, activitats extraescolars€ Totes aquestes accions entren de ple al camp del treball per objectius. A ningú li interessa saber si una professora ha trigat mitja hora o sis hores en corregir els exàmes d'un grup d'alumnes, allò que interessa a tothom és que els exàmens estiguin ben corregits. El treball per objectius no entèn d'horaris, sinó de qualitat i de terminis. No comprendre això és perpetuar un dels pitjors errors de la concepció del treball al nostre país, que és el presentisme o, el que és igual, comptar el treball per hores i no per productivitat.
Que als actuals dirigents de la Conselleria d'Educació la qualitat del treball dels docents no els interessa és cosa ben sabuda. Per això cada curs escolar insisteixen en abrumar el professorat amb una càrrega burocràtica que res té a veure amb la realitat de les aules. Per això no parlen mai de millorar la qualitat de l'educació, sinó de millorar els resultats, en una grollera —i gens innocent — confusió de causa i efecte. Però la novetat és que ara la Conselleria ens mostra un nou aspecte, que ja havia insinuat l'Administració Bauzá nomenant Consellera d'Educació a una persona que no sabia res —no sobre educació, sinó sobre res en absolut—, i que l'Administració Armengol / March no intenta ni dissimular: el seu obert antiintel·lectualisme. M'explicaré.
La tasca docent es pot entendre de dues maneres. La primera té arrels humanistes i modernes, i conceb l'escola com a un espai de reflexió on es transmeten sabers no només amb una finalitat pràctica, sinó també i sobretot amb la idea, plenament democràtica, de formar persones capaces, a més d'aprendre coses, d'usar aquests aprenentatges per decidir què fer amb ells, quins volen ampliar i quins prefereixen oblidar, i de posar-los al seu servei per tal de pensar per ells mateixos; és a dir, per esdevenir éssers realment lliures en el sentit més ple i noble del terme. La segona, en canvi, és filla de l'estadística i de la postmodernitat, i prefereix fabricar consumidors i treballadors dòcils i, igual que el neoliberalisme traeix les millors tradicions liberals, aquesta escola pragmàtica i postmoderna traeix l'humanisme i la modernitat perquè priva els alumnes de la capacitat de criticar la realitat que els envolta. Si la primera concepció posava de relleu els elements qualitatius i tractava cada alumne com a un element valuós i únic, la segona redueix les seves víctimes a un conjunt d'indicadors presuntament objectius on la persona queda disgregada — 1 gairebé desintegrada— a un oceà d'estadístiques de caire interseccional on és més important el col·lectiu de pertanyença que l'individu en sí. És, també, la mort de la democràcia, perquè fa creure als alumnes que la llibertat consisteix en fer allò que vulguin fer a cada moment amb l'única condició de tenir la suficient capacitat de consum per fer-ho.
El primer tipus d'escola demanda professionals molt intel·lectulitzats; el segon prefereix tècnics incults de mentalitat fabril. Un dels terribles oblits de la pedagogia postmoderna és que no es pot donar allò que no es té, i per tant un ensenyant només podrà transmetre valors humanístics fundats en l'amor al coneixement, la reflexió crítica, el dubte metòdic i la virtut moral si ell mateix n'és portador. Un professional d'aquest caire no compta mai les hores que treballa fora de classe perquè només es preocupa de fer una bona classe, tant si això implica treballar moltes com poques hores fora de les aules. Aquest ha estat el criteri tradicional per no demanar comptes al professorat fora del seu horari lectiu: preservar la seva integritat com a intel·lectuals, com a persones que dediquen prou energia a alimentar la seva ment com per no haver-lis de demanar a quin moment del dia ni a quin lloc ho fan i que per tant fan realitat el vell adagi de "treballa com si no et pagassin per fer-ho".
El conseller March sembla disposat a mantenir aquesta consideració d'intel·lectuals cap als seus col·legues de la universitat, sigui perquè hi creu, sigui perquè a tothom li agrada tenir un lloc a on tornar. Però pel que fa al món de l'escola primària i secundària, no té cap intenció de considerar ni els mestres ni els professors com a intel·lectuals, sinó com a productors en sèrie d'un material dissenyat pels propis cervells (sic) de la Conselleria. Un cos docent condemnat a no tenir ni un minut per a pensar, ofegat per un oceà de programacions d'aula que no l'ajuden més que a perdre temps i energia, d'adaptacions curriculars que no són més que excuses per inflar artificiament les xifres d'aprovats, de guàrdies on el conflicte i la tensió permanent són l'antítesi de la necessària calma que propícia el pensament fructífer. Un cos docent condemant a penar durant hores mortes a centres on no disposa d'espais aptes per a treballar, ni que sigui perquè sempre hi ha renou.
Sí, la postmodernitat vol que sempre hi hagi renou: acció permanent, estímul permanent, disbauxa permanent, diversió permanent; d'això els pedagogs postmoderns en diuen motivació. No fos cosa que es fes el silenci que ens obligàs a l'avorriment momentani i, per tant, a la reflexió, al pensament profund. No, ni el conseller March ni el seu equip volen docents calmats i capaços de pensar per sí mateixos, sinó esgotats, nerviosos, porucs i mentalment impotents; i sempre presents al seu lloc de no-feina, amb un criteri absurdament stajanovista. La posmodernitat odïa els intel·lectuals perquè tot ho posen en dubte. Per cert, els totalitarismes del segle XX tenien la mateixa actitud. Casualitat?
