El marcatge no és el problema
Publicat a Diario de Mallorca, 9 d'octubre de 2019
Des que s'ha iniciat el present curs escolar 2019-2020, es parla d'una qüestió que ha generat polèmica dins i fora dels centres educatius: el nou sistema de registre de la jornada laboral dels treballadors i treballadores dels ensenyaments no universitaris. La conselleria d'Educació i Cultura ha volgut implantar com a flamant i innovadora mesura de control d'assistència del professorat el marcatge digital. D'aquesta manera, a partir de principis del mes de setembre, els docents estam obligats a donar fe virtualment de la nostra presència als centres.
Des d'aleshores som molts els treballadors que ens demanam quina és la vertadera raó que ha portat la conselleria a implantar aquesta mesura sense que per part dels nostres equips directius ni de la pròpia institució haguem obtingut una resposta satisfactòria.
Ben coneguda és la justificació de l'aplicació del reial decret llei de mesures urgents de protecció social i laboral 8/2019 de 8 de març: el marcatge té com a objectiu intentar frenar els excessos i abusos que les empreses cometen amb els seus empleats en aquest país, paradigma de la precarietat laboral. Tots sabem que la realització d'hores extra sense remunerar ha arribat a ser una constant indigna inherent a la nostra societat. És raó de pes, per tant, per donar la benvinguda a una llei que té com a pretensió protegir els drets dels treballadors i impedir l'explotació laboral.
Per altra banda, la normativa estatal de Funció Pública sobre jornades i horaris (resolució del 28 de febrer de 2019) estableix que el registre horari exclou del fitxatge el personal docent, els militars de les Forces Armades, les Forces de Seguretat de l'Estat i el personal de les institucions penitenciàries i sanitàries per la seva "naturalesa singular". Ara bé, què significa aquesta "naturalesa singular"?
Per als docents, l'horari presencial dins les aules conforma només una part de la nostra jornada laboral. En contra de la creença popular, les particularitats del nostra feina ens aboquen contínuament a la realització d'hores extra, ja que les tasques burocràtiques i pedagògiques que hem d'assumir sobrepassen, en infinitat d'ocasions, les set hores i mitja no presencials que se'ns assignen fora de les aules per completar el total de 37,5 del nostre horari setmanal. Fins ara no hem tengut mai notícia que un docent hagi reclamat a la conselleria d'Educació un reconeixement econòmic per compensar aquestes hores de més treballades. Més aviat acceptam sense cap tipus de qüestionament que, per exemple, hem d'acompanyar els nostres alumnes als viatges d'estudis durant les vint-i-quatre hores del dia; que les reunions d'equips docents o d'avaluacions excedeixin l'horari prèviament establert; que les entrevistes amb les famílies s'hagin de fer fora del temps que marca el nostre horari per incompatibilitat amb les jornades de feina de mares, pares o tutors legals; o que per organitzar i muntar la festa de final de curs que desitgen celebrar els alumnes de la nostra tutoria haguem de romandre aquell dia al centre de treball des de primeres hores del matí fins al vespre.
Aleshores, si mai se'ns han reconegut aquests excedents, quina és la justificació de la implantació de l'actual sistema de marcatge? Si un docent no es presenta al seu lloc de feina, els centres ja compten amb el seu mecanisme de control intern per detectar aquesta absència de manera quasi immediata. Així, la deriva "georgeorwelliana" promoguda per l'administració ha provocat que part del col·lectiu docent haguem mostrat el nostre desacord. Ho hem fet apostant per la insubmissió al temps que esperam una resposta institucional intel·ligible i articulada.
La sensatesa ens obliga a recordar-los, senyors de la conselleria, que millor seria que dedicassin els seus esforços a idear fórmules efectives per poder combatre la incultura, el flagrant fracàs escolar i la manca de recursos que patim dia a dia dins les aules. Definitivament, el marcatge no és el problema.
