UH, 3.4.2020
Circular 186/2020
COMUNICAT DE PREMSA
Abans de començar aquest comunicat volem expressar com a sindicat la solidaritat i el suport al personal sanitari que ha estat i està treballant a primera línia contra la pandèmia i pensam especialment en tots els professionals que han patit personalment la malaltia o que han mort complint amb el deure professional.
La pandèmia del COVID-19 està suposant un trasbals social, humanitari, sanitari i econòmic a escala planetària sense precedents durant l’últim segle. Quan encara no hem sortit de l’Estat d’Emergència declarat dia 15 de març, temps hi haurà en els propers mesos per analitzar a fons l’origen, el desenvolupament i els efectes, molts d’ells encara desconeguts, de l’epidèmia. Ara, però, quan ja duim més de dos mesos amb els centres escolars tancats i quan ja som a les envistes del final de curs 2019-20, sí que algunes coses comencen a estar clares a curt i a mitjà termini. En d’altres circulars i comunicats hem tractat la seguretat sanitària a les escoles, la improvisació, la desconfiança dels responsables de la Conselleria en els docents, la sobrecàrrega de feina provocada per la burocràcia, la conciliació de la vida laboral i familiar, etc.
Avui no parlarem de la pèrdua del poder adquisitiu dels docents, que no hem recuperat des de la crisi de 2008, ni la manca de finançament que pateix l’escola pública de Balears d’una manera crònica, ni del fet que el Govern Balear i els Consells Insulars deuen a tot els seus treballadors l’augment del 2% des de gener de 2020, ni de les hores extra que ha suposat l'ensenyament telemàtic, que han arribat a duplicar la jornada laboral sense cap compensació econòmica, etc.
NO, avui no parlarem de tot això sinó que ens centrarem en l’ensenyament telemàtic a partir del que hem viscut des de dia 15 de març tant els docents com l’alumnat. Heus ací les conclusions a què hem arribat.
1. L’escola no està preparada per fer ensenyament a distància ja que manquen recursos econòmics, mitjans tècnics i formació tant del professorat com de l’alumnat. A més, tenir una pissarra digital dins les aules, aules d’informàtica dotades amb ordinadors i una xarxa wi-fi als centres no serveixen gairebé per res a l’hora de fer ensenyament telemàtic si aquest s’ha de fer des de les cases particulars tant dels docents com dels alumnes.
2. Treure l’ensenyament de l’escola i traslladar-lo als domicilis particulars de professorat i alumnat significa automàticament parlar de l’ús de recursos privats i personals (ordinadors, mòbils, tauletes, routers, connexions a internet, programes informàtics...) com si fossin de l’administració o de l’empresa. En aquest punt, cal afegir que fins i tot quan els docents feim ensenyament presencial als centres, la majoria hem d’usar els nostres propis portàtils que duim de casa i en el cas del professorat de Plàstica, atès que l’ensenyament d'audiovisuals requereix ordinadors i programes molt més potents i costosos, la majoria s’ho ha de pagar també de la pròpia butxaca.
3. D’altra banda, ja no ens trobam només amb l’ús de mitjans personals sinó també d’espais ja que suposa convertir una part d’una casa particular com si fos un petit plató de televisió per a un ús públic i laboral amb la qual cosa, la privacitat i la intimitat queden afectades.
4. Hem parlat de mitjans i d’espais personals i ara parlarem del temps. L’ensenyament telemàtic ha fet mil bocins l’horari escolar, els temps d’esplai, la durada de les sessions, i no tan sols en la relació professor – alumnes sinó entre els propis docents (reunions de departament, CCPs, claustres, reunions de tutors, reunions d’equips educatius, reunions de treball, etc.). Tot plegat s’ha traduït en una sobrecàrrega brutal de feina de respondre correus d’alumnes, de pares... I a això cal sumar-hi l’autoformació que molts de docents hem hagut fer pel nostre compte, la preparació de material per a ús telemàtic, i tot a base de robar més temps encara a la vida familiar.
Si ens atenem a les declaracions que fan el conseller d’Educació, Martí March, i el seu equip (Antonio Morante, Antònia Serra, Antoni Baos...), l’ensenyament telemàtic sembla que ha arribat per quedar-se mentre no es pugui controlar la pandèmia. Davant aquest fet i mentre el professorat no pugui fer l’ensenyament a distància des dels centres escolars, correspon a l’administració, en el cas de l’escola pública, o a l’empresa, en el cas de l’escola privada i concertada, dotar els ensenyants de mitjans com: mòbils, portàtils, routers, programes informàtics, formació per usar-los, escàners, pantalles si fa falta..., a més de fer-se càrrec de les despeses telefòniques que es derivin per poder fer la feina des de casa. Aquestes dies hem conegut a través dels mitjans de comunicació el cas d’un professor aragonès a qui ha arribat una factura de 900 € per fer videotrucades als alumnes. I no és un cas únic perquè a la mateixa notícia parlen de factures de 1000 €. https://elcaso.elnacional.cat/ca/successos/factura-900-euros-professor-classes-online-meet-google-jose-luis-lopez_31640_102.html
La pandèmia del COVID-19 ha obligat a l’escola a entrar en una dimensió desconeguda que obliga els responsables de la conselleria d’Educació i també dels equips directius a deixar de banda, d’una vegada per sempre, la imposició i obrir de pinte en ample les portes de la negociació i de la col·laboració de tu a tu amb els docents i els claustres, perquè, ara com ara, la jurisprudència que existeix es ben clara. Valguin com exemple:
1. Segons el Reial Decret 8/2020, de mesures urgents extraordinàries per fer front a l'impacte econòmic i social del COVID-19, és l'empresa, en aquest cas l'Administració pública, qui ha d'"adoptar les mesures oportunes" per al treball a distància. A l'exposició de motius, el mateix RD diu que es prioritzarà el treball a distància, "havent-se de facilitar les mesures oportunes per fer-ho possible", i que si la modalitat de treball no presencial no estava implementada amb anterioritat, com és el cas d'Educació, l'obligació de facilitar els mitjans només es pot ajornar amb caràcter temporal.
2. L'Audiència Nacional va declarar el 2019 que obligar el treballador a aportar un mitjà personal (en concret, un telèfon mòbil) com a eina de treball "suposa abús de dret empresarial, fins i tot encara que l'empresa pagui una compensació al respecte i estigués previst al contracte de treball".
3. L'11 d'abril de 2005 el Tribunal Suprem va sentenciar que el treball a domicili no pot ser obligatori, perquè implica una transformació del règim contractual que afecta l'esfera personal. Així ho estableix també l'Estatut del Treballador (Art. 34.8).
Des d’UOB Ensenyament ens refermam en la defensa d’una escola pública moderna, amb recursos, plural, arrelada al país, en català, i en la qual la veu i l’experiència dels docents sigui un punt de referència.
Palma, 20 de maig de 2020
Última Hora, 21.5.2020:
